Canutillos de colores

Miércoles, 11 de enero de 2006

Cartes a Mireia

Avui, al escambell de la cuina, llegint el principi del llibre de "Murmuris i crits. (Cartes a Mireia)", he plorat com una magdalena. No havia pasat de la pàgina vint-i-tres i ja estava plorant. Em sembla impossible dir aquest que estic a punt de dir, però... crec que tan sols quatre paràgrafs van ser més que suficients per encertar el pinyol.

"Avui és el dia del teu aniversari. Fas 20 anys. Aquest matí, tot just alçar-me, he entrat a la teua habitació buda. He obert la finestra, he deixat que el sol envaira estança. He mirat el teu llit fet i he dit: "Bon dia, Mireia!". A la nit, quan hem parlat per telèfon i t'ho he contat, tu has rigut, però m'has comentat que t'havia emocionat.

No sé si t'he dit mai que la casa és plena de la teua presència i de la teua germana. Hi ha coses vostes pertot arreu. Coses de quan éreu menudes, sobretot de quan éreu adolescents. De fet, els últims anys que vau viure a casa, van ser els anys de la vostra adolescència, primer la seua, després la teua . Quan us n'anàreu a viure a Barcelona -ella tres anys abans que tu- acabàveu de complir-ne 18, éreu ja majors d'edat i etràveu en allò que diríem el món adult jove. Per això, els diversos racons de la nostra casa conserven els anys anterios, a vostra vida adolescent. Ara, la teua germana ens visita més, però tu ho fas només de tant en tant. No vull amagar-te que de vegades entre a la teua cambra o al vostre espai, allà on jugàveu, estudiàveu, o féieu el que volíeu i mire amb enyor les coses. Sospite que per algun racó encara romanen amagades cartes dels teus "noviets" i algun bitllet d'autobús o alguna entrada a una discoteca. I fotografies i paperets de vés a saber què i dibuixets que tu feies i escrits teus, no sé si tristos.

Estigues tranquil·la, que no he tafanejat en tot això. Jo sé amb quin zel guardaves els teus secrets en aquells temps i com ets d'estricta, també ara, quan vols preservar la teua intimitat. Recorde els numerets que organitzaves si sospitaves que algú podia haver-se ficat en allò que consideraves només teu. No, no hi he tafanejat, però sé que tot aixó hi és. En els teus secrets amagats està la teua presència. De vegades puc sentir, fins i tot, determinada olor que és només teua i aleshores et veig parlant per telèfon converses inacabables que amb freqüència havíem de tallar insistint-te, perquè tu no les tallaves mai. I et recorde entrant i eixint de casa, fent bots, contenta, feliç, menjant-te el món. Però també et veig trista, plorant en algun racó e intentant dissimular-ho. I et sent remugar i indignar-te per qualsevol cosa.

Possiblement tu no recordaràs unes anècdotes teues molt significatives per a mi. Te les explique: de xiqueta havies sigut molt afectuosa. T'agradava molt que et feren amoretes i sempre responies a les carícies. Jo, cada matí per despertar-te, et feia beset i amanyacs i tu també me'n feies. Un dia, quan tenies ja ontze anys, et vas despertar, et vas alçar i em vas preguntar l'hora. Et vaig dir que et faltava poc perquè t'hagueres de vestir. Aleshores, vas tornar al llit i em digueres: "Doncs, vine a despertar-me". Amb allò no es que no estigueres desperta, que ho estaves, sinó que inconscientment reclamaves la teua dosi d'afecte de cada matí. Situacions com aquesta són summament gratificants per a una mare, ja t'ho pots imaginar."